Nea Ehrlich ha estat la professora visitant del CITM aquest curs acadèmic 2023-2024. Recentment, ha guanyat el reconegut premi Norman McLaren/Evelyn Lambart de The International Society for Animation Studies a la millor monografia en animació pel seu llibre Animating Truth – Documentary and Visual Culture in the 21st Century (2022). Conversem amb ella sobre la seva trajectòria, sobre l’art com a mitjà de reflexió social i sobre les seves línies de recerca.
- Primer de tot, podries presentar-te perquè et puguem conèixer millor?
De formació, soc historiadora de l’art, encara que la meva investigació reflecteix una fusió de diferents disciplines visuals. Investigo l’art contemporani amb èmfasi en l’epistemologia i les tecnologies emergents, incloent-hi animació, documental, deepfakes, realitat virtual (VR) i augmentada (AR), videojocs, robòtica i intel·ligència artificial. Vaig completar el meu doctorat al Departament d’Història de l’Art de la Universitat d’Edimburg i el meu postdoctorat el vaig fer a l’Institut Van Leer a Jerusalem. Soc professora titular al Departament d’Arts de la Universitat Ben-Gurión del Nègueb a Israel.
- En què consisteix la teva feina com a investigadora en aquests camps?
M’interessa molt com les noves tecnologies influeixen en la cultura visual i en allò que creiem que és informació veraç. Crec que és un tema molt important perquè estem envoltats de pantalles i imatges, però ja no estem segurs de què creure’ns.
He publicat en revistes com Studies in Documentary Film, Animation: an Interdisciplinary Journal o Visual Resources, entre d’altres. La meva monografia, Animating Truth: Documentary and Visual Culture in the 21st Century, i l’antologia coeditada Drawn from Life: Issues and Themes in Animated Documentary Cinema, estan disponibles a l’Edinburgh University Press.
El meu llibre de 2021 sobre el documental animat en la cultura virtual, Animating Truth, tracta sobre l’auge de les imatges animades en la no-ficció (documentals, periodisme, infografies, VR i jocs seriosos), examinant com l’augment paral·lel de l’animació en la cultura digital influeix en la credibilitat de les imatges no fotorealistes. Els temes inclosos al llibre inclouen la disminució de la credibilitat de la fotografia en una era d’imatges artificials, la visió per ordinador, les infografies, la cultura virtual interactiva, la documentació de plataformes de jocs o les interfícies gràfiques d’usuari.
Des de llavors, he ampliat el meu interès en l’animació més enllà de les imatges en moviment per incloure la vida artificial, cosa que m’ha portat al meu interès actual en l’art robòtic i les imatges d’IA. L’interès en els robots m’ha portat al posthumanisme i a l’estètica artificial, és a dir, imatges fetes per (i de vegades per) agents no humans.
- Com et vas introduir professionalment en aquest sector?
És graciós, quan tenia 13 anys vaig tenir una mestra substituta a l’escola, una dona entusiasta amb molt de cabell vermellós i una gran veu, que ens espantava amb històries d’Edgar Allan Poe. Sabia que, passés el que passés, volia continuar estudiant amb ella. Així vaig conèixer qui més tard m’ensenyaria història de l’art, un camp que, sortosament, encara m’entusiasma. Aprendre sobre persones, sobre la història i sobre les idees a través dels extrems de la creativitat humana continua sent sorprenent per a mi. Una de les meves obres d’art preferides és un bitllet d’un dòlar signat per Andy Warhol el 1962. En un sol moviment audaç aconsegueix comentar sobre el valor, l’economia i la cultura de les celebritats. O l’obra In the Air del 2003 de l’artista Teresa Margolis, en què els visitants del museu caminen per una sala plena de bombolles de sabó flotant a l’aire. Tot és agradable i bonic fins que llegeixes que l’aigua (destil·lada) utilitzada per a la creació es va fer servir per rentar els cossos de les víctimes de la violència a Colòmbia. Aquest és un exemple d’art conceptual que es defineix com a “invisible” però que realment aconsegueix commocionar i evocar estranyesa, una visió renovada del que és familiar, a través de mitjans inusuals que dirigeixen el focus a una realitat dura. Creativitat humana. Noves maneres de pensar en noves direccions. Què podria ser més interessant?
- A més a més de la teva tasca investigadora, també exerceixes com a docent a la universitat. Què és el que més t’agrada d’ensenyar?
Sempre els dic als meus alumnes que em quedo lluny a l’hora de definir què és l’art, però algunes de les definicions que veig com una base excel·lent com a punt de partida per pensar-hi són les següents:
a) L’art és una expressió gràfica (però no només) d’una època.
b) L’art és tot allò de què et pots sortir, de manera que és un mitjà per trencar els límits i, per tant, per desafiar i reflexionar sobre l’ordre existent de maneres inusuals.
c) L’art és una font d’inspiració, malgrat que l’art contemporani es pot percebre com elitista i vague, sovint creant respostes antagòniques.
El meu principal objectiu com a docent és, per tant, introduir els meus alumnes en aquests camps d’una manera que evoqui la curiositat i els doni les eines amb les quals apropar-se a l’art contemporani. A través d’obres d’art que apliquen la tecnologia de maneres noves i sovint sorprenents, presento als meus estudiants els usos potencials i els mals usos de la tecnologia, i els involucro en debats més amplis sobre les eines, l’ètica i les característiques del nostre temps.
Penso en l’art com una investigació experimental i de vegades lúdica basada en la pràctica, que planteja preguntes originals i il·lumina noves idees i maneres de fer.
A més, com que no existeix el bé o el mal en l’anàlisi de l’art, només arguments persuasius o no persuasius, trobo que les obres d’art que provoquen la reflexió actuen com a experiències contemplatives que són crucials per a la investigació, el pensament innovador, la resolució de problemes i l’obertura de la ment i la curiositat.
Algun repte de futur o projecte en ment que t’agradaria compartir-nos?
Tinc moltes ganes d’aprendre. Mitjançant un enfocament pràctic i teòric combinat, estic sempre oberta a qualsevol discussió i col·laboració potencial sobre com podem pensar junts i sobre algunes de les eines emergents de la nostra època, com ens poden afectar a tots i com podem donar-hi forma a canvi.